El segon artiste

Aquell full en blanc el martiritzava. De tant en tant, quan per un inèrcia antiga apropava la ploma a la superfície rugosa del paper, només hi deixava gargots inintel.libles. Les paraules havien mort, la font d'on bebia, s'havia secat i ara, assedegat d'inspiració transitava per les hores, pels dies amb la mirada llastimosa i el cos cansat i una aurea d'infinita tristesa.

L'artiste (5)

-Encara m'estimes? li va preguntar amb un filet de veu tremolosa. Semblava un corderet degollat.
Ella s'apropà amb la seua mirada lasciva que posava calent a un sant, amb un moviment cadenciós. Li va passar les mans delicadament per darrera del coll i li va fer un petó a la galta.
-Necessito la teua inspiració. Sé que puc trobar-lo. Sé que, amagat rera el llenç blanc s'amaga l'obra mestra, el quadre perfecte que, amb la teua ajuda pintaré.

Ella no deia res, se'l mirava amb ullets de gata maula, amb els llavis inflats de desig suposat.
-Deixa'm mullar-me en la teua sabiduria.
-Així que una obra mestra... va trencar per fi el silenci.
-L'obra mestra.
-Vas una mica enbalat, no? Ni tan sols em preguntes on he estat tots aquests mesos.

Aquelles paraules li van revoldre l'estòmag. Com podia ser tanegoista...però ella era un artiste i els artistes tenen l'ego pujat, és llei de vida.

l'artista (4)

Entre aquella penombra va intuir alguna cosa que es movia en un extrem del taller. Va girar sobtadament el cap i la va veure, allí, remenant uns dibuixos, distreta, distant, però pròxima a la vegada. El va mirar -una mirada lasciva de les que posen calent a un sant- i li va dir -hola.
Havia tornat. Una pujada hormonal descontrolada el va sacsajar amb violència. Externament, però, es va quedar immòbil, atontat, amb la mirada desconcertada... el temps es degué aturar. Van passar uns segons o unes hores, o un milió d'anys quan va intentar reaccionar. Era Ella, la seua musa. Estava allí, després de tant de temps... va intentar fabricar alguna paraula, però de la seua gola aturdida només en va sortir un so inintel.ligible i ressec. Ella semblava divertir-se amb aquella escena. No podia dir res, però allí estava. Havia tornat. L'art tornaria a fluir de les seus mans.

l'artiste (3)

-La Musa va marxar. Entenc que la dona em deixès. Massa pinzells, massa quadres, massa presses, massa absències. Però encara no entenc perque Ella, la musa va fotre el camp. Ella em xiuxiuejava a cau d'orella melodies impossibles, pintava la meua retina amb imatges desconegudes, pentinava la meua pell amb sensacions extremes que dibuixaven calfreds per tot el cos...Ella guiava les meues mans cap al pinzell i el pinzell cap al llenç nu...ara, sense ella el desert maleït, les dunes constants, la cremor amarga rera el clatell, la gola seca i l'alé podrit...ara no era ningú, però la perfecció hi era, més enllà d'aquella porta blanca, més enllà d'aquell aparent no-res. Tornaràs algun dia?
Els dies s'arrastraven sota els seus peus, l'univers girava, desintegrat, al voltant d'aquell llenç, la perfecció s'amagava rera qualsevol excusa, per no aparèixer, per no mostrar-se. I el marxant es posava nerviós, davant la marca de producció de la gallineta... sense quadres no hi havia calers i sense calers...

l'artista (2)

Algú podria pensar que el seu talent ja havia aportat prous tresors a la història de l'art, però ell no ho entenia així. El quadre perfecte existia en el llimb on sura l'art, on els artistes hi pesquen. Ho sabia. Era el quadre que havia perseguit tota la vida. I el seu marxant... aquell ogre no podria permetre que la gallina dels ous d'or deixès de pondre.

l'artiste -que ho fou-

Aquell llenç blanc l'insultava. El taller s'havia fos. Ell i el cavallet...i aquella maleïda tela blanca gravitant en un espai fosc, eteri, sense límits. Es miraven...estava segur que el llenç blanc li tornava aquella mirada intensa. Una mirada que perseguia buscar més enllà de la superfície blanca, extrure-li les entranyes, descobrir una voràgine de colors i formes dipositades entre els pors de la tela.
Havia estat un geni. Ho deien tots. El geni més gran de la pintura, les mans llepades d'una pàtina divina, però això era part del passat. Ara navegava per un desert. Del seu vaixell, únic capità, únic tripulant, amb el timó trencat, errant entre dunes insistents. La seua musa va fugir una nit estrellada, esmunyint-se entre les ombres. La seua dona va pensar que l'amor no calia que fos per sempre -Suposo que ho entendràs, li digué, i es va perdre vorera avall colgada per un gentiu que anava i tornava.

l'home de gel

Era un home de gel...i es desfeia cada cop que suava. Per això no portava samarreta l'imperio. Era de gel de dutxa i la seua obsessió era formar una família respectable amb alguna esponja que l'estimés i volgués envellir amb ell. Però era un gel del Dia i Heno de Pravia sempre se les emportava totes a la dutxa...

L'home pilota

Era massa tímit. Les mirades dels altres li prenien l'alè. I aquell era un món d'ulls. De bancs i d'ulls. Fins i tot la mirada arrugada d'aquell vellet del banc li havia sacsejat l'ànima. Tothom el mirava. Els temps s'aturava i les mirades relliscaven per l'aire congelat fins clavar-se-li al clatell.
Aquell matí va decidir que ho faria. No havia pogut ser invisible. Però aquell matí es veia en cor de fer-se pilota. I no es referia a la professió antiquíssima de llepar culs; ni a les boles de carn trinxada que donen gustet a la sopa. Aquell matí sabia que podria ser una piloteta de goma, insignificant, esfèrica i lleument descolorida. Va tancar els ulls. Va apretar les parpelles. Els músculs de la cara es van tensionar. També els de l'esfínter. I llavors, va caure botant al terra. Ho havia conseguit. ERa una pilota de goma insignificant. Ningú el tornaria a mirar.
Llavors, però, de sobte, el veí de dalt va decidir que posava fi a la seva merda d'existència i una potent explosió de gas va fer merda tot l'edifici., La pilota de goma va sortir disparada cap al cel. Va notar com la pell de goma li cremava, però després va veure un moixo -o més bé el va intuir, perque havia assolit una velocitat considerable. Llavors va veure un airbus 340 o 380 o ves a saber que...inclús va dubtar si era un boeing, que venia cap a ell. La turbina se'l va empassar i va explotar.
Es va despetar sobresaltat del llit. Va mirar per la finestra. El món encara era allí. Sabia que ser una pilota no li seria fàcil, però ho probaria. Es va tornar a dormir i va voler tapar-se fins el coll...però ja no tenia ni mans ni coll. Era una pilota de goma. Era el primer tímit de la història que arribava a ser una pilota de goma.

Lo faig(III)

De sobte va creure que allò tenia una explicació. Era un somni. Es clar, una situació tan absurda només passava en somnis o en els quadres de Dalí. Va pensar en "El gran masturbador"
i va mirar al seu voltant. No, allò no era un somni...o, almenys, no era un somni com els de Salvador Dalí. Aniria al faig sicòleg. Ell li ho aclariria.

Lo faig (II)

Recordava la soca socarrimada de son pare, fumejant encara i aquella olor de cremat...i la veu tremolosa, quasi moribunda:

-Fill, enfila la vida amb ganes i amb força i, encara que el món es capgiri, tu segueix endavant, sempre endavant. Tens fusta de faig, noi i això no és qualsevol cosa.

Després va callar, per sempre.

No, no podia deixar-se endur en una caiguda sense fi cap al cel. S'aferraria a la terra, que ara li feia de sostre i viuria com un rat penat. Si, seria un faig penat.

Mentrestant al seu voltant, tot queia cap al cel com si aquell tel blau amistós que tot ho cobria, o millor dit ho havia cobert, ara esdevingués un forat negre amenaçador i hostil. Va veure caure companys fajos, desarrelats poc a poc, rovellons i musteles, roques gruixudes i pedres esquifides, excursionistes despistats i, fins i tot, unes abarques solitàries.

Lo faig

Aquell faig s'aferrava al terra desesperat amb les seves arrels poderoses. Havien tombat lo món del revés i tots los arbres i les pedres i les soques curcades queien cap al cel. Una maleïda caiguda sense fi. A quin boig se li havia acudit girar el món? El faig, però, no era dels que es rendien fàcilment i estava disposat a plantar cara a aquella nova situació. Si havia de viure al revés, hi viuria. No sabia com, però ho faria. Aquell caràcter l'havia heretat de son pare, un faig vell que havia mort socarrat per un llamp una tarda d'agost...

Lo Banc (2)

Un home amb un diari i molta pressa es va aturar en sec davant del banc. Va escombrar amb la mirada totes les direccions i es va seure al costat d'aquell vell pansit que prenia el sol en aquell banc, en un banc de tants que hi havien escampats per tot el món -aquell era un món de bancs-



-Què jove, quines n'explica avui la premsa?

-L'home, entre sorprès i indeferent, se'l va mirar de reull un parell de segons abans de tornar a submergir-se en les seves cabòries, que devien ser molt grosses pel seu neguit. El vellet, però, no era dels que es donava per vençut fàcilment i va tornar a la càrrega...

el Banc

Soc vell, molt vell, massa vell, si es que se'n pot ser massa de vell. Els anys passen i el cos ja no està per a molts de trotes. Sort d'aquest banc i del solet que li toca tot l'any.

Feia temps que me picava...rabiava fins i tot.
llavors vaig anar al xino i me vengueren un artilugio...

...que pentinava fins i tot la foscor de l'entrecuix d'un capellà en sotana.

pobres d'esperit

me fa mal l'ànima i no me la puc rascar.