l'artiste -que ho fou-

Aquell llenç blanc l'insultava. El taller s'havia fos. Ell i el cavallet...i aquella maleïda tela blanca gravitant en un espai fosc, eteri, sense límits. Es miraven...estava segur que el llenç blanc li tornava aquella mirada intensa. Una mirada que perseguia buscar més enllà de la superfície blanca, extrure-li les entranyes, descobrir una voràgine de colors i formes dipositades entre els pors de la tela.
Havia estat un geni. Ho deien tots. El geni més gran de la pintura, les mans llepades d'una pàtina divina, però això era part del passat. Ara navegava per un desert. Del seu vaixell, únic capità, únic tripulant, amb el timó trencat, errant entre dunes insistents. La seua musa va fugir una nit estrellada, esmunyint-se entre les ombres. La seua dona va pensar que l'amor no calia que fos per sempre -Suposo que ho entendràs, li digué, i es va perdre vorera avall colgada per un gentiu que anava i tornava.