El segon artiste

Aquell full en blanc el martiritzava. De tant en tant, quan per un inèrcia antiga apropava la ploma a la superfície rugosa del paper, només hi deixava gargots inintel.libles. Les paraules havien mort, la font d'on bebia, s'havia secat i ara, assedegat d'inspiració transitava per les hores, pels dies amb la mirada llastimosa i el cos cansat i una aurea d'infinita tristesa.

L'artiste (5)

-Encara m'estimes? li va preguntar amb un filet de veu tremolosa. Semblava un corderet degollat.
Ella s'apropà amb la seua mirada lasciva que posava calent a un sant, amb un moviment cadenciós. Li va passar les mans delicadament per darrera del coll i li va fer un petó a la galta.
-Necessito la teua inspiració. Sé que puc trobar-lo. Sé que, amagat rera el llenç blanc s'amaga l'obra mestra, el quadre perfecte que, amb la teua ajuda pintaré.

Ella no deia res, se'l mirava amb ullets de gata maula, amb els llavis inflats de desig suposat.
-Deixa'm mullar-me en la teua sabiduria.
-Així que una obra mestra... va trencar per fi el silenci.
-L'obra mestra.
-Vas una mica enbalat, no? Ni tan sols em preguntes on he estat tots aquests mesos.

Aquelles paraules li van revoldre l'estòmag. Com podia ser tanegoista...però ella era un artiste i els artistes tenen l'ego pujat, és llei de vida.

l'artista (4)

Entre aquella penombra va intuir alguna cosa que es movia en un extrem del taller. Va girar sobtadament el cap i la va veure, allí, remenant uns dibuixos, distreta, distant, però pròxima a la vegada. El va mirar -una mirada lasciva de les que posen calent a un sant- i li va dir -hola.
Havia tornat. Una pujada hormonal descontrolada el va sacsajar amb violència. Externament, però, es va quedar immòbil, atontat, amb la mirada desconcertada... el temps es degué aturar. Van passar uns segons o unes hores, o un milió d'anys quan va intentar reaccionar. Era Ella, la seua musa. Estava allí, després de tant de temps... va intentar fabricar alguna paraula, però de la seua gola aturdida només en va sortir un so inintel.ligible i ressec. Ella semblava divertir-se amb aquella escena. No podia dir res, però allí estava. Havia tornat. L'art tornaria a fluir de les seus mans.

l'artiste (3)

-La Musa va marxar. Entenc que la dona em deixès. Massa pinzells, massa quadres, massa presses, massa absències. Però encara no entenc perque Ella, la musa va fotre el camp. Ella em xiuxiuejava a cau d'orella melodies impossibles, pintava la meua retina amb imatges desconegudes, pentinava la meua pell amb sensacions extremes que dibuixaven calfreds per tot el cos...Ella guiava les meues mans cap al pinzell i el pinzell cap al llenç nu...ara, sense ella el desert maleït, les dunes constants, la cremor amarga rera el clatell, la gola seca i l'alé podrit...ara no era ningú, però la perfecció hi era, més enllà d'aquella porta blanca, més enllà d'aquell aparent no-res. Tornaràs algun dia?
Els dies s'arrastraven sota els seus peus, l'univers girava, desintegrat, al voltant d'aquell llenç, la perfecció s'amagava rera qualsevol excusa, per no aparèixer, per no mostrar-se. I el marxant es posava nerviós, davant la marca de producció de la gallineta... sense quadres no hi havia calers i sense calers...

l'artista (2)

Algú podria pensar que el seu talent ja havia aportat prous tresors a la història de l'art, però ell no ho entenia així. El quadre perfecte existia en el llimb on sura l'art, on els artistes hi pesquen. Ho sabia. Era el quadre que havia perseguit tota la vida. I el seu marxant... aquell ogre no podria permetre que la gallina dels ous d'or deixès de pondre.

l'artiste -que ho fou-

Aquell llenç blanc l'insultava. El taller s'havia fos. Ell i el cavallet...i aquella maleïda tela blanca gravitant en un espai fosc, eteri, sense límits. Es miraven...estava segur que el llenç blanc li tornava aquella mirada intensa. Una mirada que perseguia buscar més enllà de la superfície blanca, extrure-li les entranyes, descobrir una voràgine de colors i formes dipositades entre els pors de la tela.
Havia estat un geni. Ho deien tots. El geni més gran de la pintura, les mans llepades d'una pàtina divina, però això era part del passat. Ara navegava per un desert. Del seu vaixell, únic capità, únic tripulant, amb el timó trencat, errant entre dunes insistents. La seua musa va fugir una nit estrellada, esmunyint-se entre les ombres. La seua dona va pensar que l'amor no calia que fos per sempre -Suposo que ho entendràs, li digué, i es va perdre vorera avall colgada per un gentiu que anava i tornava.

l'home de gel

Era un home de gel...i es desfeia cada cop que suava. Per això no portava samarreta l'imperio. Era de gel de dutxa i la seua obsessió era formar una família respectable amb alguna esponja que l'estimés i volgués envellir amb ell. Però era un gel del Dia i Heno de Pravia sempre se les emportava totes a la dutxa...