L'artiste (5)

-Encara m'estimes? li va preguntar amb un filet de veu tremolosa. Semblava un corderet degollat.
Ella s'apropà amb la seua mirada lasciva que posava calent a un sant, amb un moviment cadenciós. Li va passar les mans delicadament per darrera del coll i li va fer un petó a la galta.
-Necessito la teua inspiració. Sé que puc trobar-lo. Sé que, amagat rera el llenç blanc s'amaga l'obra mestra, el quadre perfecte que, amb la teua ajuda pintaré.

Ella no deia res, se'l mirava amb ullets de gata maula, amb els llavis inflats de desig suposat.
-Deixa'm mullar-me en la teua sabiduria.
-Així que una obra mestra... va trencar per fi el silenci.
-L'obra mestra.
-Vas una mica enbalat, no? Ni tan sols em preguntes on he estat tots aquests mesos.

Aquelles paraules li van revoldre l'estòmag. Com podia ser tanegoista...però ella era un artiste i els artistes tenen l'ego pujat, és llei de vida.