Recordava la soca socarrimada de son pare, fumejant encara i aquella olor de cremat...i la veu tremolosa, quasi moribunda:
-Fill, enfila la vida amb ganes i amb força i, encara que el món es capgiri, tu segueix endavant, sempre endavant. Tens fusta de faig, noi i això no és qualsevol cosa.
Després va callar, per sempre.
No, no podia deixar-se endur en una caiguda sense fi cap al cel. S'aferraria a la terra, que ara li feia de sostre i viuria com un rat penat. Si, seria un faig penat.
Mentrestant al seu voltant, tot queia cap al cel com si aquell tel blau amistós que tot ho cobria, o millor dit ho havia cobert, ara esdevingués un forat negre amenaçador i hostil. Va veure caure companys fajos, desarrelats poc a poc, rovellons i musteles, roques gruixudes i pedres esquifides, excursionistes despistats i, fins i tot, unes abarques solitàries.
No hay comentarios:
Publicar un comentario